Art a la Casa Bardín. Inauguració de l’exposició Del misteri de la vida i del creat de Mónica Jover
Art a la Casa Bardín. XXIX
L’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, en la seua aposta per la cultura i l’art, organitza entre les seues diverses activitats les exposicions que com a cicle Art a la Casa Bardín presa el nom de la seu del Gil-Albert. Va iniciar la seua marxa l’any dues mil dotze amb el format artista/comissari, trobada i visites guiades, que manté, en cadascuna de les mostres individuals. En una primera etapa van ser proposades per la Comissió Assessora del Departament d’Art i Comunicació Visual Eusebio Sempere. A partir de l’any dos mil quinze, el doctor José Ferrándiz Lozano, director del Gil-Albert, impulsa el primer concurs públic d’Art a la Casa Bardín amb una selecció de deu propostes presentades en els anys dos mil setze i dos mil dèsset, ressenyades al final del catàleg.
En aqueix últim any es va convocar el segon certamen d’Art a la Casa Bardín per a seleccionar deu exposicions amb l’objectiu d’acostar les pràctiques artístiques contemporànies en la programació d’exposicions d’aquest dos mil díhuit i del dos mil dènou. Han sigut seleccionades les propostes dels següents artistes i comissaris:
Roberto López / Antonio Barroso
Mónica Jover / Isabel Tejeda
Rosell Meseguer / José Luís Martínez
Alberto Vicente Santoja / Gabriel Songel
BYE / Zanora Coperías
Lola Lorente / Gertrudis Gómez
Jorge Burillo / Juan F. Navarro
Xavi Carbonell / María José Gadea
Cayetano García Navarro / David Trujillo
José Antonio Hinojos / Iván Albalate
Cada proposta se situa en el marc de la creació actual, en un univers definit per l’obra de l’artista i les aportacions del comissari. Es defineix en el multidisciplinari, en la pintura, el collage, la instal·lació, la fotografia, l’escultura, la gràfica, el còmic, la il·lustració, el dibuix, l’audiovisual, la performance, la didàctica i un ventall obert a les diverses modalitats artístiques i creatives. La mostra titulada LA MEUA, es conforma entre altres, amb dibuixos, amb històries de còmic, que Lola Lorente dibuixa i també il·lustra, en les vinyetes de les seues obres. Crea els seus personatges els recrea línia a línia conformant el seu particular univers. També crea peces escultòriques de drap que es relacionen amb algunes de les il·lustracions.
Juana María Balsalobre
DEL MISTERI DE LA VIDA I DE LA CREACIÓ: MÓNICA JOVER
El darrer any, Mónica Jover (Alcoi, 1973) va realitzar a la seua ciutat natal una intervenció en la qual el procés investigador que va començar a caminar el 2015 cap a la pintura expandida arribava al seu clímax. Es tractava d’una intervenció en la Capella (Del que sí que percebem), una arquitectura religiosa antiga convertida en espai expositiu. Hi va col·locar una peça que representava una gran pedra tallada (una joia? Un bifaç de sílex?) a l’interior d’una fornícula rococó de la qual emanaven fils que connectaven aquest espai amb una altra obra col·locada en la part inferior. Com si la pedra fos el cor que ho batega tot, com si l’energia natural s’expandira a manera de fils de Ilum.
Si els paisatges misteriosos de la seua pintura en Construcció natural (2005) o Paisatges de la memória (2006) van caminar progressivament cap a un procés de minimalització en el qual la tela denotava la idea de l’horitzó -procés de resta que, paradoxalment, hi suma en recordar els espais emocionals, místics i vibrants de Rothko- en De realitats aparents (2013) la idea de la veladura guanyà tridimensionalitat. Com si el fil que conforma el Ilenç poguera escapar-s’hi i independitzar-se a la recerca d’altres fórmules possibles més enllá de la planitud, de la flatness greenbergiana. Així, Jover va començar a utilitzar el bri, encara continguda, com a línia amb qué dibuixar (Ubicació 1) o a embolicar el bastidor amb fils Ileugers de colors que jugaren a transvestir-se de veladures tan transparents que permeteren travessar la tela per deixar-nos entreveure la fusta; hi són obres que revelan amb delicadesa el parany de la representació, la seua tramoia. Es tracta d’una línia de peces on Jover continua generant i que trobem, en l’actual exposició del Institut Juan Gil-Albert, en obres com De l’altre costat 03 o el fris El viatge. El fil sembla ajudar a trobar un camí; és com una guia que, com la madeixa d’Ariadna, condueix de les tenebres del laberint a un altre lloc que es construeix com la intersecció entre l’escena de la representació i l’àmbit de la continència.
Mónica Jover intervé en els diferents espais d’aquestes sales i escapa de la delimitació com a àmbit expositiu per a realitzar un qüestionament que visibilitza els seus racons o connecta les seues diferents altures. De nou, el fil, que sura d’una peça a una altra, genera perfils indefinits i obres que mai es tanquen. Aquesta mostra visibilitza un moment de maduresa personal que qüestiona els materials, la pintura mateix, el que ja s’ha fet i el que es fará… un magma d’incerteses que finalment s’hi fusionen sense pretendre permanències, i celebra la precarietat d’un fil fi que lliga tot sabent que pot ser fàcilment deslligat, que aspira a ser-hi més idea en l’aire que realitat materialment demostrable (Fragments de temps). També torne a sorgir ressons de les seues primeres sèries de paisatges, de vegades com atmosferes abstractes en suspensió i evanescents (Cosits o Duo 1+1); en d’altres, el repunt aplega retalls de peces rescatades del magatzem de l’autora i, a manera de patchwork, serveix de celebració de las tradicions femenines heretades de les nostres mares.
Descàrregues
