Cicle «Música jove a la Casa Bardín» Homenatge a Rafael Rodríguez Albert, 40 aniversari de la seua mort
Quintet en La menor per clarinet i arcs. Rafael Rodríguez Albert
Composat en 1956 específicament per a la seua presentació al concurs de composició de música de cambra “Samuel Ros” d’eixe mateix any, al qual finalment resultaria guanyador, el Quintet en La menor per a clarinet i arcs de Rafael Rodríguez Albert es pot considerar un magnífic colofó a la sèrie de composicions cambrístiques que l’autor va produir al llarg dels anys cinquanta i que assenyalen en certa manera una dècada clau al desenrotllament de la seua producció compositiva. Ja en 1952 havia rebut el Premi Nacional de Música pel seu Quartet en Re major, per a violí, viola, violoncel i guitarra, seguit del magnífic Quartet en Mi major per a cordes, de 1953, finalista al Concurs Internacional de Música de Cambra de Lieja i del Quartet en Sol menor, per a instruments d’arc i piano, datat en 1955, el qual li proporcionaria l’accèssit al mateix concurs “Samuel Ros” a la citada convocatòria anual. Una prolixitat tal en la producció cambrística no és casual ni respon a una inclinació personal i específica pel gènere. Sense dubtes, reflecteix d’una banda la precarietat econòmica general de l’època. Els compositors espanyols del moment de la mateixa manera que la immensa majoria de la població necessitaren multiplicar els seus esforços per a augmentar els seus ingressos i situar el seu nivell de vida a una posició acceptable. És per això què figures ja consagrades continuaren presentant-se innumerables vegades a concursos i certamens competitius. Al cas de Rodríguez Albert, aquesta situació vital seria encara més apressant per la seua condició d’invident. Ja des de 1947 residia a Madrid on havia desenvolupat el càrrec de Cap del Negociat de Relacions Exteriors de l’ONCE, el qual compaginava amb altres moltes activitats de caràcter musical. D’altra banda, no deixa de reflectir també les polítiques culturals del règim franquista, el qual als primers anys cinquanta, coincidint amb una primera apertura internacional rere la dècada de l’autarquia, recolzaren i fomentaren fins al paroxisme la creació d’un corpus de repertori cambrístic espanyol com a estratègia de marketing cultural.
L’obra va ser estrenada per l’Agrupació Nacional de Cambra i el clarinetista Leocadio Parras, aleshores solista de l’Orquestra Nacional d’Espanya, en desembre de 1956 al marc d’una sèrie de concerts als quals es presentaren també les altres dues composicions mereixedores de sengles accèsits al citat Premi “Samuel Ros” de 1956, degudes a un molt jove Luis de Pablo, i a l’actualment desconegut Antonio Altisent. Caracteritzat d’un clar neoclassicisme al seu estil i plantejament formal, per moments altament dissonant encara que sense perdre mai la noció de tonalitat, i amb una indubtable qualitat i solidesa constructiva, l’obra ha estat molt probablement la primera a la història del seu gènere deguda a un autor espanyol, tot allò malgrat de la seua relativa extemporaneïtat en comparar-la amb la producció europea d’aquell moment.
Francisco José Fernández Vicedo
Descàrregues
