Exposició: «Pepe Estruch. Imatge, veu i paraula»

Un patrimoni per a compartir

L’emoció de sostindre un manuscrit, o una foto, o un full imprés que sabem procedeix d’un altre temps, és una sensació que captiva: és el diàleg amb un món perdut. Qui va generar eixe paper, eixe escrit, eixa imatge? I per què? Quantes olors acumula mesclats? En els temps de la virtualitat digital que tantes facilitats subministra, i que amb tanta promptitud converteix un document en una peça universal, la trobada amb un original complix el seu ritual. Perquè ho ressuscita, perquè ho enllaça amb la nostra actualitat

El Projecte Estruch va nàixer d’eixa elucubració. D’un arxiu i el seu estudi va sorgir una tesi doctoral, de la tesi un llibre, del llibre els lectors. En algun d’estos es va instal·lar una idea: recuperar la figura de José Estruch, el director teatral, el professor de la RESAD que va influir en els escenaris, el Premi Nacional de Teatre en 1990, l’any de la seua mort.

En 2017 Israel Chaves va consumar un acte generós: va donar l’arxiu personal del dramaturg a l’ IAC Juan Gil-Albert després de custodiar-ho vint-i-set anys. L’exposició Pepe Estruch. Imatge, veu i paraula mostra una selecció d’aquell llegat que ja és un patrimoni per a compartir.

José Ferrándiz Lozano 

 Director Cultural de l’IAC Juan Gil-Albert

Mostrar document, biografia i expressió artística en una mateixa exposició no és tasca fàcil. Explicar-la requereix la síntesi que ordena el contingut i permet entendre la vida i l’obra de qui està en els papers que s’exposen. Fotografies, cartes, programes, retalls de premsa, obra pròpia, llibres, passaports i carnets, tots tenen el seu lloc i la seua raó d’estar en aquesta exposició.

L’entrada dibuixa el mapa del que veurem: a l’home i la seua obra. Dels documents de la vitrina traurem aquella primera impressió biogràfica de l’alacantí que se’ns “enrosca” una mica més endavant en una vida d’inquietud intel·lectual, humanitat generosa i dedicació al teatre, i que aconsegueix la projecció personal i professional amb el Premi Nacional de Teatre.

Tornem a l’inici: pares, infància i família a través de la imatge. I a través de la paraula, ho veurem créixer:la seua veu de xiquet que escriu des de Biarritz, la seua veu d’home des del camp de refugiats de li Barcarès, la seua veu de fill trobant la seua vida a Anglaterra. I allà a “The Culvers”, el mestre, l’amic, el que cuida i ensenya. El que escriu. Els diaris de la colònia de xiquets bascos refugiats ens conten la vida de la casa i dels seus habitants. Les fotografies posen rostre a les paraules. Vida, magisteri i teatre.

I aconseguim la sala en la què la seua vida professional s’obri a nosaltres, entre programes d’obres de teatre, música, crítiques teatrals, textos adaptats, fotografies i dissenys d’escenaris.

I per tancar, en l’entreplanta, el seu llegat, la seua memòria, la seua obra.

Juana María Balsalobre i Cristina Llorens

Descàrregues

Tríptic en PDF