Presentació del llibre «Alacant i la seua gent» Emili Soler.
Durant més de cinc anys, entre el 2000 i el 2006, el periòdic INFORMACIÓN va acollir en les seues pàgines dominicals una secció diferent que es va titular «Pretèrit Imperfet». Els textos de l’historiador Emili Soler i les excel·lents il·lustracions del pintor Pepe Azorín, recentment guardonat amb l’Important d’aquest diari, van brindar als seus lectors la possibilitat de contemplar com ens van veure diferents viatgers i viatgeres que es van passejar per la nostra província. Uns vianants que van deixar una visió crítica i amable, esbiaixada i plena de ditirambes, tan real com irreal, sobre la nostra gent, el nostre clima o la nostra idiosincràsia a través de la història, que no era poc.
Al llarg d’aquestes més de dues-centes cinquanta cròniques (ací solament n’hi ha poc més de cent, no patisquen) personatges propis i forans van deixar la seua empremta sobre una província massa poc visitada fins al segle XIX, especialment per escriptors famosos.
Fragment del pròleg de Juan R. Gil en Alacant i la seua gent
Però el que sí que recordava perfectament el poeta era la seua infància al Salt alcoià. El seu famós Breviarium vitae, fidel recopilació de la seua mania d’escriure tots els dies, era alguna cosa que va començar, com ell mateix assenyala, a tall de pròleg, durant la seua estada en la capital mexicana, tasca voluntària diària que ja no abandonaria mai: «anotacions desiguals de grandària i color, unes resoltes en una sola línia, algunes en diverses pàgines. I que jo aconsellaria no llegir d’una tirada i ni tan sols en l’ordre en què estan: més aviat a l’atzar». Bé, ací va una petita part dels records de les seues estades d’estiu en la finca familiar del Salt, la mateixa on torna a brollar la font que es desprèn de la muntanya cada vegada que les pluges refermen en la comarca alcoiana: «Les meues breus terres estan estretament escalonades i separades entre si per rústics murs de pedra col·locats els uns sobre els altres sense gens d’argamassa que els lligue, confiant tan sols en la gravitació del seu propi pes».
Fragment de la crònica «Quan Joan Gil-Albert estiuejava al Salt» en Alacant i la seua gent
