Trobada entre artista i comissària en l’exposició Anotacions de temps de Jorge Llopis

L’exposició de Jorge Llopis titulada Anotacions de temps és una mostra de l’obra que sorgeix de la investigacion al voltant de la pintura, el temps, la memòria i el record. És una proposta per a pensar-hi des de la pintura i qüestionar l’ambigüitat de la imatge.

En entrar a la sala de la Casa Bardín trobem una invitació o una incògnita a manera de línia discontínua formada per peces menudes. L’espai s’estructura com un recorregut on les obres apareixen com a finestres panoràmiques obertes al mur. Les peces de taques depurades posicionen l’espectador en actitud contemplativa, mirar, acostar-se i investigar-hi és inevitable.

El laberint de la memòria actúa com a eix central. La seua dimensió impedeix una vision completa, això només és possible des de la distància on l’obra s’enquadra en un rectangle. L’observador s’hi posa al davant de 46 quadres amb codis desconeguts, pintures d’indrets i anotacions de temps. La història són moltes històries, molts moments. Llopis no presenta una realitat perquè esdevinga observada; crea un espai nou, que posa de manifest la representació d’imatges del territori de l’inconscient.

La sèrie de Pintures Fredes són peces pintades amb una aparença fotogràfica. Pintures esquívoles que no cerquen el diàleg amb l’espectador, però aquest necessita la coherència i adjudica significats a les peces. L’objecte creat és ambigu; la línia horitzontal és constant fet que suggereix una lectura tradicional de paisatge.

La intensitat diferent de llum intervé en la percepció de les obres i guia en el recorregut. A la sala más inaccessible es revela l’espai personal amb la sèrie “Cúmuls”. Aquestes obres estan compostes de pintures sobre paper, fotolits, plans opacs, capes vetlades, fragments uns per sobre d’uns altres. Unes peces a manera d’anotacions d’aparença desordenada però amb un equilibri ben acurat.

Jorge realitza una cerca des de l’interior que sorgeix des del silenci sense cap pretensió d’empatia. Evocacions creades des dels records que l’espectador sent la necessitat de reconéixer per a crear una imatge a partir de les experiències pròpies. Allò que l’observador creu veure és causa de la imaginació i la intencion de veure. La memòria enganyosa mostra com a real el que és inexistent; així la imatge creada transcendeix i es converteix en una realitat.

Rebeca Padín (Comissària de l’exposició)

Descàrregues

Full de sala de l’exposició (PDF)